Premi de la Crítica 1998 al Text Dramàtic. De Roger Bernat/ GENERAL ELÈCTRICA con Mia Esteve, Tomàs Aragay i Dolo Beltran.

Confort Domèstic lo estrenamos en nuestras casas en diversos capítulos. Cada domingo convocábamos al público a un piso diferente y allí hacíamos una parte de la función. Joan Ollé vio alguno de los capítulos y nos invitó al Festival de Sitges del que era director. Allí hicimos el estreno oficial del espectáculo -cosas de los festivales- en una casa que había de ser transformada en hotel al cabo de unas semanas. Aprovechamos la ocasión para sumar a Dolo Beltran al proyecto.

PRENSA:

Joseph Nadj y Roger Bernat ponen el listón para el Festival del año próximo. De entre los directores jóvenes Bernat es el más atrevido, el que lleva camino de abrir los terrenos expresivos más interesantes. Bernat también da una idea de lo qUe podría ser el Festivla de Stiges si su objetivo fuera desarrollar dramaturgias experimentales en el mejor sentido de la palabra. Pablo Ley. EL PAIS 15/06/1998

Siempre que hablo de Roger Bernat acabo hablando de cine. De l’Escola de Barcelona, de Rivette, de Godard. D’Eustache. Y, después de Confort Domèstic, podría hablar incluso de Rohmer. Marcos Ordóñez, AVUI, 29/06/1998

TEXTO ORIGINAL:

He encotrado por casualidad el texto que quedó tras los ensayos.

ACTE PRIMER (21′)

Un cartell: SILENCI. ES DESPERTEN A LES 13:20. Sobre la nevera un despertador digital amb l’hora real: 13:10. En l’habitació que es veu des del menjador hi ha els dos personatges dormint amb les finestres tancades. Ell s’aixeca de puntetes, es posa el calçotet i surt a parar el despertador abans que soni. Posa llet al foc, comença a parar la taula per l’esmorzar, amaga alguna cosa dins del calaix que hi ha al costat de la taula i agafa un croisant i torna cap a l’habitació tancant la porta darrera seu:

ELL: I ara el cuc entrarà dins la boca d’aquest animal salvatge. (Ella riu) Amunt, amunt (Se sent soroll de llit). La llet! La llet!.

L’home surt corrents de l’habitació per apagar els fogons i segueix parant la taula. Ella s’ha aixecat i està al costat del ràdio-cassette mirant-lo amorosament. Prem el botó de PLAY i sona YO LA TENGO, la música amb la que li fa un play-back tot agafant un petit toro de plàstic que li fa de micròfon. L’home va al bany per pentinar-se tot mirant-la, se li apropa, la gira d’esquenes i, obrint el calaix que hi ha a prop de la taula, treu alguna cosa que es guarda a la mà. Acaba el play-back i es cluquen l’ullet. Seuen a la taula per esmorzar:

ELLA: Bon dia.

Ella se’n adona que no té tassa i s’aixeca per agafar-ne una. Quan li gira l’esquena l’home deixa un anell lluminós al seu plat. En girar-se amb la tassa a les mans, la dona veu l’anell, l’agafa, se l’emprova i va cap a ell per donar-li un copet a l’esquena en agraïment. Quan torna a seure veu que la tassa ha desaparegut (l’home l’ha amagada sota la taula). Es repeteix l’acció però aquest cop quan ella veu l’anell li mostra el seu agraïment donant-li un petó a la galta. L’home torna a amagar la tassa de la dona. Es torna a repetir l’acció i aquesta vegada la dona li fa un enèrgic petó als llavis en rebre l’anell. Però l’home torna a amagar la tassa. Es torna a repetir l’acció i en veure l’anell, la dona, plena d’entusiasme, deixa caure la tassa contra el terra i es llença als braços de l’home. Algunes frases d’agraïment i d’explicació de com l’home ha trobat i amagat l’anell. Esmorzen. Parlen sobre l’esmorzar fins que ell s’aixeca a buscar la llet. Ella adopta un posat seriós:

ELLA: No se, no aconsegueixo que tot això m’afecti. És tot tan fugaç, tan afectat pels minuts (…)

ELL (que torna a seure a la taula): Estabilitat, estabilitat, tens nom de dona!

Es miren seriosos, somriuen i es piquen de mans. L’home s’aixeca de taula per anar a dutxar-se. Tanca la porta del bany darrera seu.

ELLA: On són les cintes?

ELL: sota la tele.

La dona va cap l’aparell de música i remena els calaixos dels cassettes:

ELLA: Per què les cintes són sempre a prop de l’aparell de música? (una resposta inintel.ligible de l’home). Per què has tancat la porta per dutxar-te? (íd.) Per què no trobo mai una música que m’agradi? (íd.) Per què les fundes de les cintes que m’agraden sempre són de color vermell? (íd.) (Ella posa una cinta dins l’aparell que comença a sonar) Per què té aquesta veu aquesta senyora? (íd.) Per què em posa trista aquest veu? (íd.) Per què no sento res del que dius? (íd.) Per què no m’importa? (íd.) Per què estic agenollada? (íd.) Per què m’agrada mirar com gira la cinta?

ELL: Una història d’amor, una història d’amor, però existeixen les històries d’amor?

La dona s’amaga a un costat de la porta del bany i quan ell surt dutxat i afaitat:

ELLA (L’aspirant de Sylvia Plath): Veja’m, ets dels nostres?

Portes

un ull de vidre, dents postisses o una crossa,

una cotilla ortopèdica o un garfi,

pits de goma o un sexe de goma,

sutures que mostren la manca d’alguna cosa? No, no?

Doncs, com vols que et donem res?

Para de plorar.

Obre la mà.

Buida? Buida. Heus aquí una mà

per omplir-la, disposada

a portar tasses de te i treure’t les migranyes

i fer tot allò que li manis.

T’hi vols casar?

Està garantitzada

per tancar-te els ulls quan t’arribi la fi

i dissoldre’s de dolor.

Farem nova provisió de sal.

Veig que estàs despullat.

Què me’n dius d’aquest vestit

negre i rígid? No et va malament.

T’hi vols casar?

És impermeable, intrencable, a prova

de foc i de bombes sobre la teulada.

Creu-me, t’enterraran amb ell.

Ara el teu cap, ho sento, és buit.

Tinc la solució.

Vine, preciositat, surt d’aquí.

Doncs bé, què me’n dius d’això?

Nua com una pàgina per encetar.

Però en vint-i-cinc anys serà de plata,

en cinquanta, d’or.

Una nina de carn i ossos, per on la miris.

Sap cosir, sap cuinar,

sap parlar, parlar, parlar.

Funciona, no té res d’espatllat.

Tens un forat, és un emplastre.

Tens un ull, és una imatge.

Noi, és la teva última oportunitat.

T’hi vols casar, casar, casar?

L’home li tapa els ulls i, portant-la una mica més lluny:

ELL: Tanca els ulls.

L’home es posa una corona d’heura de plàstic, agafa un Turmix i li obre els ulls amb els dits. I utilitzant el Turmix com si d’una espasa mitjeval es tractés:

ELL: Jo et declaro la donzella més maca i més bella i més…

ELLA (agafant el Turmix): Cinc regles per a un matrimoni.

ELL (titubejant): Construiur, riure, plorar, jugar, celebrar.

Ell continua el jurament tornant a posar el Turmix sobre l’espatlla de la dona.

ELL: …jo et declaro la donzella del COS MOS.

ACTE SEGON (21′)

El pis és buit. Soroll de claus i conversa a la porta: entren l’home i la dona amb maletes i abrics parlant del taxista. La dona deixa la bossa i l’abric a terra i el correu a sobre la tauleta del menjador i se’n va corrents al bany. L’home deixa els bitllets d’avió sobre la taula i obre les finestres.

ELL: Se’ns ha mort la planta!

Ella surt del bany.

ELLA: No hi ha aigua al lavabo.

ELL: El propietari em va recomanar que tanquéssim la cisterna abans de marxar.

L’home engega el constestador i escolten els missatges:

CONTESTADOR: Hola, nen, com ha anat el viatge? Escolta, quan arribis enrecorda’t de trucar a la mare, eh? Bueno, un petó. Aquest és um missatge per Tomàs Aragay. Truco del Casal de Joves, avui és divendres, són les vuit de la tarda i t’estem esperant. Imagino que ets a punt d’arribar, esperarem deu minuts més. Fins ara. Hola, sóc la Mònica del Casal. Ahir no vas venir i no sé si vindràs aquesta tarda. Truca per dir-nos alguna cosa. Hola, Tomàs, sóc la Laura. Mira, que vàrem quedar que trucaries i com que no tinc cap missatge et trucava per quedar. Ja trucaràs. Un beso.

Obren les maletes i fan una pila de roba bruta que la dona porta a la rentadora. L’home desa les maletes, seu a taula i comença a obrir la correspondència. Parla de la correspondència equivocada. La dona seu amb ell i troba una carta adreçada al seu nom, l’obre i llegeix en veu alta.

CARTA: Mia, ara ets a Lisboa i per això t’envio aquesta carta. M’agrada pensar que quan arribis, després del viatge, et trobaràs aquests papers a la bústia per donar-te una abraçada i per acompanyar-te fins a la prota de casa. T’he estat seguint per Lisboa; t’he vist prenent un cafè a la terrassa de l’Universal, t’he vist pendre el tramvia que puja a Queimada, t’he vist menjar-te un gelat verd que després llençaves al terra. Amb qui anaves? T’has parat a pensar, mirant-lo a la cara, si era l’home encertat? Mira’l un altre cop, si ho és no diguis res; jo ambé et miraré a la cara i no diré res.

Ella descobreix que la carta l’ha escrit ell durant el viatge. Es miren, somriuen. L’home agafa un carret de fotografia i proposa a la dona de velar-lo. La dona es resisteix amb alguns arguments però finalment l’home la convenç perquè el viatge només quedi en la seva memòria. Velen la resta de carrets nombrant el contingut de cada un d’ells. L’home es posa l’últim dels carrets a la boca i donant-li un petó ella agafa la punta de la película i tiben fins que queda totalment velada.

ELLA: Dona’m l’encenedor.

ELL: Per què el vols?

Ella agafa alguna cosa de l’abric que és penjat al respatller de la cadira de l’home.

ELLA: A la cuina no n’hi ha.

La dona se’n va a la cuina. L’home desplega i mira un mapa de Lisboa.

ELL: Recordo la vista de la pensió des de la Plaça del Rossio. Recordo el trajecte del tramvia 19. Recordo les explicacions de l’home que el conduia. Recordo un gelat de maduixa que vas comprar. Recordo com el vas llençar al terra dient “no puc més”. Recordo que confunies “no fais mal” amb “o brigado”. Recordo que a la única persona que li feia gràcia eres tu.

Entra la dona amb un petit pastís de la Pantera Rosa amb dues espelmes enceses clavades amb la forma del 29.

ELL: Recordo que no he celebrat mai el meu aniversari.

La dona desa el pastís a la tauleta i seu al sofà mentre que ell va cap a l’habitació i posa TOM WAITS. L’home seu davant de la dona, es miren seriosament i ell comença a mimar un solo de saxo tancant els ulls. Ella, després d’escoltar-lo una estona, s’aixeca i comença a fer la maleta i a deixar algunes coses a prop de la porta. L’home, obre els ulls, para la música i, enèrgicament, llença coses cap a l’entrada on la dona ja té apilades diferentes coses de la llar.

ELL: I això també! I això!

La dona, que ha anat quedant arreconada al costat de la porta, li llença un diari defensant-se i l’insulta. L’home aparta alguns mobles que els separen i comença a perseguir-la. La dona torna a la sala on eren i construeix um mur a la porta d’entrada perquè ell no la pugui agafar.

L’home torna i passant amb cura per damunt del munt de mobles comença a endreçar-los tot demanant la opinió a la dona. Després d’una estona ella l’ajuda en silenci i, quan tot ha quedat en el seu lloc, s’estira al sofà queixant-se de mal de cap i es tapa amb una manta.

ELL: S’ha de tenir fe. Sobretot, molta fe. Quan jo digui DUCADOS vostè volarà. Un, dos, tres (li tapa el cap amb la manta)… És morta.

(Silenci)

ELLA (treient el cap): Que no dius DUCADOS?

ELL (tornant a tapar-li el cap): Un, dos, tres, (es fica amb ella sota la manta) DUCADOS.

ACTE TERCER (15′)

A la taula del menjador hi ha restes d’un dinar amb amics. L’home i la dona són cadascú a la seva habitació. Ell llegeix el diari i ella unes revistes.

ELLA (sortint de l’habitació i des del mig de la sala crida): Faràs el que jo et mani! (Torna a entrar a l’habitació i tanca la porta d’un cop).

ELL (sortint de l’habitació i des del mig de la sala crida): Estaríem millor callats (Torna a entrar a l’habitació i tanca la porta d’un cop).

ELLA (íd.): No pots entendre el que em passa?! (íd.)

ELL (íd): No crec en l’amor! (íd.)

ELLA (íd): No t’inventis més històries (íd.)

ELL (íd): No puc sentir el que tu sents! (íd)

ELLA (íd): Vine corrent.

ELL: He tornat. Aquest matí, quan tornava de comprar el diari, m’he assegut en un banc de la Plaça de la Catedral. He començat a mirar la gent. Pensava què seria de les seves vides i poc a poc m’he concentrat en mi mateix. M’ha vingut un pensament molt clar al cap: he desitjat que no hi fossis quan tornés a casa.

ELLA: Però…

ELL: Sí, però tampoc li he…

ELLA: I encara?

ELL: …li he donat més imp…

ELLA: Com?

ELL: És com quan poses un disc que fa temps que tens…

ELLA: És que…

ELL: … i te’n adones que aquella cançó ja no t’agrada.

ELLA: … els crits…

ELL (excusant-se): No. És com quan vas per l’autopista a 120 per hora amb música a tot volum, que faries 10.000 kilòmetres sense parar i de sobte et trobes el peatge. I desitjaries que el peatge no hi fos.

ELLA: Tomàs, digue’m clarament el que et passa.

ELL: Que ara sí que vull que siguis aquí.

ELLA: Ets un fill de puta.

L’home seu a taula. La dona agafa un ampolla d’alcohol, puja sobre un tamboret i mirant l’home ruixa tota la taula. Baixa del tamboret i ofereix un llumí i la capsa a l’home. L’home dubte i llença el llumí i la capsa sobre la taula.

ELLA: Saps el que et passa a tu, no?. Que no saps follar.

ELL: M’ho dius de veritat?

ELLA: Sí.

ELL: Doncs, t’ho deus haver passat molt malament tot aquest temps?

ELLA: Sí, sí. m’ho he passat fatal (Riu)

ELL: Ah? i et fa gràcia? doncs….

Ella riu més.

ELL: Doncs digue’m el que he de fer, ja que tu en saps tant….em podries donar unes clases, no?

ELLA (rient) Però no passa res, saps fer altres coses. (riu més)

ELL: Diga’m-ho tu el que se fer….potser amb això dels diaris, amb la “trempatina”.

ELLA (rient) trempatina! (riu moltíssim)

L’home s’acosta a la dona i la pega brutalment. Seu. Silenci.

ELLA: Tomàs, era una broma.

Silenci.

ELL: Quan era petit, a l’escola, hi havia un nen i una nena que tothom deia que s’estimaven. Un dia, al pati, en un racó que els vigilants no veien els vàrem encerclar i alguns dels nois de la classe els vàren obligar a…

ELLA: Para, no tinc ganes de sentir-ho.

ELL: …em sembla que si s’havien estimat, després d’allò, la seva relació ja no havia de ser la mateixa.

Silenci. La dona s’aixeca i escombra amb un cop de braç tot el que hi ha sobre la taula. Agafa la taula, la llença al terra i seu. L’home s’aixeca, agafa la taula i, abans de desar-la:

ELL: Què vols que faci: que la deixi al terra o que la torni a posar al seu lloc.

ELLA: Vull que respectis el que jo he fet.

ELL: Ara ja no puc.

L’home deixa la taula al terra i seu. La dona recull un parell de coses que posa dins una bossa.

ELLA: Ara torno.

Surt de casa. L’home busca el respall de dents, se les renta, es desvesteix i, en treure’s les sabates, obre el balcó per deixar-les i sent que la dona crida el seu nom des del carrer.

ELLA: Tomàs!

La dona li llença un petó i ell el respon clucant-li l’ullet. Deixa les sabates a fora, tanca el balcó i es fica al llit.

ACTE QUART (18′)

La dona està tallant els cabells a l’home al mig del menjador.

ELL: Les patilles, no.

La dona posa la primera cançó de l’últim disc dels EELS i se’n va a buscar un pulveritzador per humitejar-li el cabell. En tornar l’home, amb els ulls tancats, està fent com si anés amb moto agafat al respatller de la cadira. La dona el mira una estona i ell la convida a pujar. La dona s’agafa a ell i després d’uns segons li diu alguna cosa a l’orella. L’home va cap el telèfon i marca un número mentre la dona apaga la música i se’n va cap a la cuina.

ELL: Marc, què passa que no vens? Vale… Doncs ets un fill de puta… Sí, sí, totes les excuses que vulguis… Fa quatre diumenges que dius que vindràs i encara t’estem esperant! Mira són les 11:20 (hora real del rellotge del menjador), et dono fins a i mitja… Què? Que… Doncs saps què… Pel cul! Que et donin pel cul!

Penja. Ella ha anat portant coses a la taula del menjador per preparar el sopar.

ELLA: Quin bon rotllo amb el Marc, no?

ELL: Què vols dir?

ELLA: Home, em sembla que t’has passat.

ELL: Que jo m’he passat? És el Marc que s’ha passat, ja fa quatre dies que diu que ve i mira l’hora que és.

ELLA: Val, però no calia que li diguessis d’aquesta manera.

ELL (oferint-li l’auricular): Té, truca’l i diemana-li perdó

Silenci.

ELL: Ja et marco jo el número.

L’home comença a marcar.

ELLA: Para, para, para. No sóc jo qui li ha de demanar perdó.

ELL: Mira, Mia (assenyalant al telèfon) aquí està el Marc i (assenyalant-se a ell) aquí estic jo: o estàs amb el Marc o estàs amb mi. I si estàs amb mi, s’ha acabat la discussió.

L’home torna a seure a la cadira on es tallava els cabells. La dona continua tallant.

ELL: Però… m’agrada molt que em toquin el cap.

ELLA: La primera vegada que vaig anar a un concert, devia tenir tretze anys, i recordo que estava molt emocionada perquè era fora del meu poble, s’hi havia d’anar en cotxe, hi anava amb gent més gran… Quan vàrem arribar estava tot el camp ple de gent. Hi havia una pendent per arribar fins davant de l’escenari. Recordo que tocava L’ULTIMO DE LA FILA. Ens várem obrir pas fins davant de tot. Durant tot el concert hi va haver un home que em va estar tocant el cul i jo no sabia què fer. No gosava ni moure’m de la vergonya que tenia. Quan es va acabar el concert, vaig veure l’home que marxava.

El dia que em vas presentar el Marc, per un moment, vaig pensar que podia ser aquell home. La dona acosta el cap de l’home als seus pits per tallar-li millor els cabells. Veient que queda plena de pels, es treu la samarreta i torna a acostar el cap de l’home als seus pits. L’home li grapeja les natjes, s’aixeca i es besen mentre que es toquen els cossos.

ELL: Em sembla que hauríem de preparar el Guacamole, la gent deu d’estar a punt d’arribar.

La dona es posa la samarreta, va cap a la taula on l’home ja prepara maldestrament el Guacamole.

ELLA: Hòstia, Tomàs, fes-ho bé. No tenies la recepta?

Ell va a buscar la recepta entre les butxaques de l’abric fins que la troba.

ELLA (amb la recepta a la mà): 1. Obrir i buidar els aguacates.

2.Trinxar la ceba.

3. Donar un petó a la cuinera.

ELL: 4. Donar un altre petó a la cuinera.

ELLA: 5. Tallar les llimones.

ELL: 6. El pinxe abaixa el cap.

ELLA: 8. Trinxar el coliandre.

ELL (Agenollant-se): 9. Adoració del pinxe cap a la cuinera.

ELLA: 10. Posar-hi unes gotes de llimona.

L’home marxa a quatre potes cap a la cuina.

ELLA: 11. Barrejar-ho tot bé. (Silenci) Tomàs, què fas? Vine. Escolta, que no puc tota sola. Va…

L’home surt de la cuina amb dos gots de vi.

ELL: Mia, que se’l facin ells el Guacamole. (Donant-li un got de vi) Cinc coses per a una llar.

ELLA (Titubejant): Portes,..

ELL (Titubejant): Finestres,..

ELLA: Persones,..

ELL: Paraules,..

ELLA: Jardí,..

Es beuen el vi d’un sol glop. L’home torna a la cuina i apareix amb dos gots de vi. Li diu una cosa a l’orella i li dóna un dels gots. Va cap a un dels espectadors i li diu a l’orella donant-li el got:

ELL: Quan estic amb ella em sento poderós

ELLA (que fa el mateix): Quan estic amb ell els colors són més clars.

ELL (que va a buscar dos gots més): Quan vaig pel carrer la veig per tot arreu.

ELLA:

ELL: Amb ella puc estar vuit hores seguides sense parar de parlar.

ELLA: Quan jo perdo els papers ell sempre els troba.

Ell se’n va a la cuina novament i apareix amb un gran cilindre de cartró.

ELL (extentent-li): Mia, tinc un regal per tu.

ELLA: Què és això?

ELL (fent-la entrar a la cuina): Vine. Puja a la cadira. (Posa el tub davant d’ella i dirigit cap a la sala on és el públic) Ara pots dir el que vulguis al món.

ELLA: Què haig de dir?

ELL: Què han de fer els convidats en un casament?

ELLA: Parlar i després escoltar.

ELL: Què més?

ELLA: Reflexar-se en el que veu.

ELL: I què més?

ELLA: Tenir ganes de casar-se.

ELL: I?

ELLA: Viure tota la vida amb els nuvis.

ELL: I?

ELLA: No dir mai “adéu”.

ELL: I?

ELLA: Estimar la persona que té al seu costat.

ELL: Això és un SUPERTUB COMUNICADOR encara pots dir una cosa més al món.

ELLA: Estem aquí reunits els dos més importants del món, feu el que nosaltres fem per ser vosaltres els dos més importants. (Ell la mira) Ja està.

ELL (mirant al públic): Ja està.

FI